Trastorn de lecto-escritura
Dislèxia del desenvolupament. La World Federation of Neurology va utilitzar per primer cop aquest terme al 1975 i el va definir com un trastorn manifestat per la dificultat per l’aprenentatge de la lectura, a pesar de tenir una educació convencional, adequada intel·ligència i oportunitats socioculturals.
La seva influència i intensitat depèn fonamentalment de les alteracions cognitives del nen. La dislèxia està considerada com un trastorn de lectura. No és estrany que el problema dislèxic es comenci a instaurar durant la etapa prelectora (3-6 anys).
El nen pot viure amb un gran nivell d’ansietat les dificultats d’aprenentatge, les quals poden fer-lo sentir inferior als seus companys.
Si, d’altra banda, els mestres no entenen el problema i no li presten suficient ajuda pedagògica i suport emocional, és possible que aquests problemes d’ansietat s’estenguin a altres conductes oposades, com gelosia, problemes de son… Si existeix Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (1 de cada 3 dislèxics el té), els problemes de conducta poden situar-se en un primer pla i emmascarar el problema específic de lectura.
Taula I. Trastorn de la Lectura. DSM IV
A. El nivell de lectura, mesurat individualment per tests estandarditzats de capacitat lectora o comprensió, està substancialment per sota de l’esperat en relació amb la seva edat cronològica, la intel·ligència mesurada i a la educació apropiada per a la seva edat. B. El problema del criteri A interfereix significativament en el rendiment acadèmic o les activitats diàries que requereixen habilitats lectores. C. Si existeix un dèficit sensorial, les dificultats per a la lectura són superiors a les que habitualment van associades amb aquest dèficit.
¿Per què es produeix?
Per entendre bé la dislèxia cal atendre al mecanisme del procés de lectura. El que passa als nens dislèxics és que es produeix una disfunció en l’hemisferi esquerre – que és l’encarregat del llenguatge- i es veu afectada la seva velocitat de processament de la informació. Això genera dificultats al nen per processar canvis ràpids d’estímuls, tant en l’àrea visual com auditiva.
És difícil treure conclusions evidents sobre l’alteració concreta que causa la dislèxia, ja que alguns autors dubten de la precisió del concepte sense un determinant físic clar.
Existeixen dos tipus diferents de dislèxia: les adquirides i les del desenvolupament. Les primeres tenen com a causa una lesió cerebral adquirida; les del desenvolupament són més comunes i són a les que ens estem referint. Ambdues formes s’han relacionat amb les estratègies o processos que utilitza el nen per aprendre a llegir: lologràfic, alfabètic i ortogràfic (Frith, 1985).
L’estadi lologràfic és aquell en el que hi ha un reconeixement global de la paraula a partir de la seva forma, relacionant-la amb el seu significat; en aquesta fase la paraula escrita és processada de la mateixa forma que s’identifica un dibuix.
La fase ortogràfica és la que permet identificar la paraula sense necessitat de fer una anàlisi fonològica, doncs el nen ja l’ha interioritzat en una primera fase, establint una relació entre grafemes i fonemes (morfemes). En aquests casos, els errors freqüents apareixen en les paraules irregulars (de ús poc freqüent) i són llegides estrictament sota les bases de les regles fonològiques, obligant a una lenta descomposició de fonemes i, per tant, a un sobreesforç mental.
Símptomes
- Retard en el llenguatge: és lent parlant, es confon amb facilitat i és propens a cometre errors, no es concentra bé
- Confon paraules amb una pronunciació similar
- Inverteix o substitueix síl·labes, paraules o números.
- Llegeix amb errors, laboriosament i lentament, degut a les seves dificultats ortogràfiques.
- Té dificultat per identificar les lletres i sons associats a aquestes, així com anomenar figures
- Té dificultats per descodificar paraules aïllades, com no paraules o paraules estranyes.
- Hi ha grans diferències entre el seu nivell lector i el CI (coeficient intel.lectual verbal).
- No completa les instruccions verbals, no organitza els pensaments i té problemes sobre el temps (hora, dia, mes i any).
Cal revisar en tots els casos la història familiar de problemes de lecto-escriptura, doncs la dislèxia té una forta càrrega hereditària. En els pares de dislèxics, 1 de cada 3 el tenen. S’ha de diferenciar la dislèxia del retard maduratiu, on segurament seria més ajustat diagnosticar un retard simple de lectura o mala capacitat lectora.
Diagnòstic
La dislèxia és el trastorn neuropsicològic més freqüent en nens, afectant a un 5-10% dels nens de 7 a 9 anys, sobretot del sexe masculí. El motiu de consulta ve determinat per un fracàs escolar sense causes ben establertes. En diferents estudis recents s’ha identificat amb major facilitat la dislèxia en el sexe masculí i més profundament en els problemes de conducta.
Es creu que la dislèxia és un trastorn crònic. Els adults dislèxics tenen accés a la lectura però és menys precís i fluid que el de la resta de companys sense el trastorn. D’aquesta forma, han de sobreesforçar-se més que la resta dia a dia per codificar i entendre bé els missatges de lecto-escriptura que estan intentant codificar i recodificar en poques fraccions de segons. Les proves psicomètriques poden confirmar el diagnòstic i permeten definir el perfil cognitiu sobre altres aspectes que també incideixen en els aprenentatges, com el Test Fonològic, el Test de Vocabulari de Boston, el Coeficient Intel.lectual o CBCL. Altres com el Test Estandartizat de Lectura poden establir un patró de normalitat de lectura i agilitat mental.
Tractament
L’objectiu principal de la intervenció és que el nen acabi amb un domini fonològic que li permeti detectar fonemes, pensar sobre aquests i utilitzar-los per a construir paraules.
En la majoria de situacions, una dislèxia s’ha de tractar des de diferents àmbits. Ha d’estar orientat a l’entrenament fonològic -l’aspecte disfuncional d’on prové la dificultat lectora- i al problema, doncs la dislèxia millora mitjançant tasques relacionades amb la lectura.
Dedicar quinze minuts diaris a jocs en els que s’utilitzen rimes, capacitat d’escolta, identificació de frases, paraules, fonemes i altres pot ser una bona solució.
L’ajuda escolar ha de permetre-li un desenvolupament positiu en tots els àmbits. És imprescindible una bona comunicació entre els professors i la família, així com parlar sobre el problema, conscienciar-lo i oferir-li tota la ajuda necessària que calgui.
La teràpia és un tractament intensiu i de llarga duració. És imprescindible que s’instauri precoçment, per exemple abans de la finalització de 1r de Primària. Un Programa multitractament amb un bon especialista es converteix en una de les millors opcions, doncs s’han comprovat que altres mètodes com dietes o tasques d’equilibri no ajuden a la recuperació sinó que representen una càrrega de treball més per a tots.
Alhora, és imprescindible que s’atengui el problema a la seva aula. L’atenció escolar s’ha de basar primordialment en la comprensió del seu trastorn.
S’ha de fugir de mesures sobreprotectores i aclarar-li suficientment el problema, expressant que aquest no ve condicionat per una falta de motivació o un nivell baix d’intel·ligència, i que la única solució es esforçar-se encara més en allò que li provoca més dificultats, per sortir-se’n.
És recomanable una sèrie de normes que el nen anirà interioritzant. Aquestes normes permetran augmentar el seu rendiment i intentaran evitar problemes de frustració o baixa autoestima, símptomes freqüents en els dislèxics.
Fer-l’ho seure en les primeres files, a prop del professor, per a prestar-li una millor atenció, pot ser un punt a favor per al nen. Cal que li prestem molt suport, tant per ajudar-lo a pronunciar correctament les paraules com per fer-li entendre que no es pretén que arribi al mateix nivell que els altres nens de la classe, evitant la comparació social- ja que ell necessita més temps que la resta per acabar les seves tasques. Així doncs, cal acceptar que es distregui amb més facilitat que la resta, doncs per a ell la lectura és un sobreesforç.
Com a alternativa, s’haurien de potenciar altres usos positius de l’escriptura, com els mètodes informàtics, correctors ortogràfics, calculadora, gravacions o les notes breus, que l’ajudaran a sintetitzar el contingut global d’una explicació.
Serà favorable per a ell que tingui menys deures de lectura i escriptura. És important valorar oralment els treballs pels seu contingut i esforç més que pels seus errors d’escriptura o pel nivell que té la resta de la classe, doncs el pot fer sentir inferior i augmentar la seva frustració.
Ens hem d’abstenir de ridiculitzar-lo mai, o els seus problemes de conducta es veuran reforçats. Cal fer-li entendre al nen que escoltar i escriure alhora pot resultar molt difícil, i que la única forma de combatre la seva dificultat lectora és mitjançant la lluita diària, que l’ajudaran a afrontar els seus propis temors i arribar a tolerar la frustració que pateix.