Què és la Psicoteràpia?
La Psicoteràpia, es tracta d’un procés de comunicació entre un Psicoterapeuta i la/s persona/s que acudeix a consulta (pacient/s o client/s).
Es basa en intervencions terapèutiques esencialment de naturalesa verbal.
Compta amb una metodologia sistematitzada i basada en uns determinats fonaments teòrics
Els seus objectius són:
a) reducir o eliminar els símptomes, produint canvis a nivells emocional, cognitiu, conductual o interpersonal,
b) millorar la qualitat de vida de la persona
Una definició general del terme psicoteràpia és la que dóna la Federación Española de Asociaciones de Psicoterapia (FEAP), que defineix la Psicoteràpia com:
Aquell tractament de naturalesa psicològica que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques del patiment humà, promou buscar el canvi o la modificació del comportament, l’adaptació a l’entorn, la salut psíquica i física, la integració de la identitat psicològica i el benestar bio-psico-social de les persones i grups com són la parella o la família?.
Per tant, cal fer notar que la psicoteràpia no es limita a una orientació o enfoc científic concret, sinó que ocupa un ampli ventall científico-professional especialitzat, format per diverses orientacions teòriques, pràctiques i aplicades.
Les diferents orientacions i corrents psicoterapèutiques provenen de les diverses formes d’entendre l’experiència humana, la salut o la malaltia, la metodología aplicada, així com el context sòcio-històric en que es van configurar.
Actualment, dins la pluridisciplinarietat en què es troba la psicoteràpia, trobem diferents models psicoterapèutics.
Clasificació de la Psicoteràpia
Podem classificar la psicoteràpia segons la seva:
Entre els principal enfocs de la Psicoteràpia trobem:
Psicoanalítica o Psicodinàmica
Humanístico-Existencial
Conductual i Cognitivo-Conductual
Cognitiva
Sistèmica
Constructivista
Aquestes diferents orientacions psicoterapèutiques s’han anat desenvolupant fins a l’actualitat, al mateix temps que s’han anat integrant diverses corrents i models diferents i segueixen incorporant-se nous avenços teòrics i pràctics.
2. Nombre de participants
Psicoteràpia individual. En aquesta modalitat hi participen un terapeuta i un pacient i/o client.
Psicoteràpies grupals. Podem destacar:
La Psicoteràpia Grupal: en aquest cas la intervenció es fa en un grup de pacients seleccionats a partir de certs criteris; el terapeuta s’encarrega de coordinar el grup, els integrants del qual s’ajuden entre ells per fer canvis i superar dificultats.
La Psicoteràpia Familiar
La Psicoteràpia de Parella
3. El temps de durada
Psicoteràpia breu: és una teràpia de curta durada de fins a tres mesos.
Psicoteràpia mitja: la teràpia pot durar de tres a divuit mesos.
Psicoteràpia llarga: la durada, en aquest cas, va més enllà dels divuit mesos.
Aplicació de la Psicoteràpia
Actualment la psicoteràpia s’aplica en qualsevol situación en què la persona presenti un conflicte o patiment, tant si es tracta d’un trastorn, alteració, falta d’adaptació, desequilibri, etc.
Les actuacions s’extenen a tots els nivells d’edat: des dels nens i nenes més petits fins a les persones d’edat més avançada. Alguns dels trastorns o alteracions en els quals s’aplica la psicoteràpia són:
Durant la infància i l’adolescència:
Trastorns generalitzats del desenvolupament (Autisme, síndrome de Rett…)
Trastorns de la comunicació Trastorns emocionals (ansietat, depressió, pors, fòbies…)
Fòbia social (en adolescents)
Trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH)
Trastorns de la eliminació: enuresis i encopresis
Trastorns del son: disomnies (insomni, apnea infantil, narcolèpsia…);
Parasòmnies (malsons, terrors nocturns…)
Problemes d’adaptació escolar Trastorns de la ingesta en la infància: pica, rumiació…
En adults:
Trastorns de l’estat d’ànim (trastorns depressius, bipolars…)
Trastorns d’ansietat (trastorn de pànic, ansietat generalitzada, fòbies…)
Trastorn obsessiu-compulsiu Trastorns psicosomàtics
Trastorns de la conducta alimentària (anorèxia nerviosa, bulímia nerviosa)
Trastorns sexuals i de la identitat sexual (disfunció erèctil, ejaculació precoç, trastorns orgàsmics, vaginisme…)
Trastorns del son…
Trastorns relacionats amb substàncies (alcohol, cànnabis, alucinògens, cocaïna i d’altres estimulants, nicotina…)
Adiccions conductuals (adicción a Internet, a la feina, ludopatia…)
Esquizofrènia i d’altres trastorns psicòtics
El client o pacient
El client o pacient en psicoteràpia es la persona que acudeix als serveis psicoterapèutics. Generalment, aquesta visita es produeix quan s‘experimenta algun tipus de conflicte, dificultat, malestar o trastorn, que interfereix d’una manera significa en les seves vides, i que provoca un desig conscient de canvi.
Habitualment, abans d’acudir a un psicoterapeuta, els individus han provat de solucionar les seves dificultats a través d’altres fonts: amics, metges?
És freqüent que els clients o pacients expressin els seus conflictes i símptomes, com ansietat, desesperança, incomunicació amb la seva parella, conductes d’evitació, insomni, idees obsessives, amnèsia, sentiments d’hostilitat, mals de cap, falta de gana, falta de concentració, etc. a altres persones.
És un fet comú que aquests sentiments s’expressin com quelcom “alié a un mateix”, desconegut i que no es pot controlar; en conseqüència, és frequent que els clients es dirigeixin a la teràpia amb unes expectatives poc realistes, és a dir, esperant que el terapeuta els doni “la” solució als seus problemes de la mateixa manera que el metge els recepta una pastilla pel refredat.
El procés de la teràpia
Cal fer notar, en aquest sentit, que “el procés de la teràpia es dissenya no per canviar als pacients sino per ajudar-los a que es canviïn ells mateixos, i que aquests canvis els ajudin a superar els seus conflictes. (Strupp i Butler, 1990).
En definitiva, el client, pacient o usuari dels serveis psicoterapèutics, des d’un punt de vista pràctic, és qualsevol persona que es veu en la necessitat de canviar la seva manera de relacionar-se amb ell mateix i amb el món.
Aquests canvis no els pot provocar ni ell mateix, ni acudint a les fonts naturals d’ajuda existents en el seu entorn, sinó que s’ha de dirigir a cercar l’ajut d’una persona especialment preparada.
El client o pacient segueix les següents fases en el procés psicoterapèutic:
Exploració de la situació.
Comprensió de la situació en relació als objectius.
Actuació per aconseguir aquests objectius
El psicoterapeuta
Necessita uns requisits formals que són els demanats per tal de ser socialment autoritzat per exerci la psicoteràpia, àrea que abarca la formació professional dels psicoterapeutes. La característica més rellevant del rol del psicoterapeuta és intentar ajudar al pacient.
El psicoterapeuta formularà alguna hipòtesi sobre quin és el problema que té el cliente, prendrà decisions al voltant de com encarar el problema en un primer moment, què cal fer a continuació i aplicarà el tractament a partir d’algun dels models psicoterapèutics.
És una persona que posseeix els coneixements específics sobre els processos d’aprenentatge, la dinàmica de la personalitat, els procediments i tècniques d’avaluació psicològica, la psicopatologia, els principis de interacció social, els processos cognitius i emocionals, el desenvolupament que es produeix durant el cicle vital, etc?
El psicoterapeuta és un profesional que utilitza tècniques psicològiques per provocar els canvis de personalitat o de conducta necessaris.
És una persona entrenada, l’objectiu de la qual és suprimir, modificar o pal.liar els símptomes existents, intervenir en les pautes distorsionades de conducta, promoure el creixement i el desenvolupament positius de la personalitat. Es tracta, en definitiva, d’un canvi de sentiments, cognicions, actituts i conductes.
És un professional autorizat que utilitza mètodes psicològics per ajudar a resoldre problemes humans, en el context d’una relació professional.
La relació terapèutica
La relació entre terapeuta i client és un dels elements distintius primordials de toda psicoteràpia. Tot i que hi ha tot un seguit de tipus de relacions que poden resultar profitoses, com parlar amb un amic, un familiar, etc., la relació que es crea entre terapeuta i cliente és diferent.
De fet, perque la relació sigui autènticament terapèutica, cal que difereixi de qualsevol altra relació que hi hagi en la vida del client.
La diferència essencial consisteix en que es tracta d’una relació professional: el terapeuta s’interessa d’una manera genuïna pel client, però no forma part de les seves relacions interpersonals quotidianes.
Del seu caràcter professional se’n desprenen altres característiques de la relació terapèutica, com són la seva asimetria, el seu caràcter retributiu i el seu enfoc.