Ludopatia. Addicció al Joc (Joc Patològic)

 1. QUÈ ÉS EL JOC PATOLÒGIC?

Ludopatia joc patològic. En el moment que el joc d’atzar (jugar a canvi d’alguna cosa) deixa de ser un passatemps per convertir-se en una necessitat, és quan comença el llarg i dolorós procés d’aquesta malaltia. El joc es converteix en el centre de la vida de la persona.

D’un mode general, el joc patològic o ludopatia es caracteritza per la pèrdua de control, la dependència emocional respecte al joc i, per l’alteració greu que es produeix en la vida quotidiana i en les relacions familiars i socials de la persona. Més específicament, altres dels trets comuns son:

-La ludopatia pot entendre’s com un adicció, ja que pot convertir-se, com passa amb l’alcohol o la cocaïna, en una conducta adictiva, de manera que els jugadors es descontrolen, sent incapaços de deixar de jugar, tenint la necessitat d’augmentar la freqüència o el nombre d’hores jugant, patint intranquil·litat en el cas de no estar jugant, fent esforços per deixar de jugar, etc.

-Per altre part, una de les característiques més freqüents és que els jugadors patològics tenen tendència a anar augmentant les seves apostes de diners (més de lo que havien planejat); un cop comencen a tenir pèrdues i freqüents deudes, intenten recuperar els diners a través del joc, tot i que lo que aconsegueixen és tenir deudes majors.

-També, cal destacar que lo més comú és que les persones de l’entorn del jugador son les primeres en adonar-se de que hi ha un problema, mentres que aquest seguirà negant que algu vagi malament.

Criteris diagnòstics de la Ludopatia  joc patològic segons el DSM-IV

2. COM AFECTA A ALTRES ÀREES?

A part dels problemes relacionats amb el control del joc, altres complicacions s’associen a aquest problema. Així, les conseqüències poden manifestar-se en diferents àrees de la persona:

Personal: una persona que ha perdut el control i ha gastat molts diners no està bé, així com tampoc es sent bé ocultant i tenint que fer front als deutes. Així, la majoria acaben mentint a les seves parelles, a la família o als amics per amagar el problema. Això els fa sentir-se trists, angoixats, amb un autoconcepte pobre i deteriorat i, la única manera en que es senten bé és jugant.

Econòmic: quan el joc està fora de control, es perden molts diners més ràpidament de lo que es guanya. La seva situació econòmica serà molt apurada i els deutes poden ser molt quantiosos. Demanant diners prestats l’únic que s’aconsegueix és agreujar el problema. És més, quan una persona adicta té l’impuls de jugar és capaç de fer qualsevol cosa per aconseguir diners. Pot ser que robi, tot i que s’enganyi dient-se que ho pren prestat i que ho tornarà quan guanyi diners en el joc. També, pot ocórrer que vengui el coche o que la família passi per penuries econòmiques degut a la ludopatia.

Treball: el seu rendiment disminueix. No pot concentrar-se en el treball diari perquè pensa constantment en el joc i en com obtenir diners per jugar. Pot ser que també hagi faltat al treball o que arribi tard per haver estat jugant o, inclús que l’hagin fet fora de l’empresa per haver robat. Tot això posa en perill la seva situació laboral.

Família: la seva família està farta de deixar-li diners sense que els torni. Pot ser que el seu matrimoni estigui a punt de trenca-se o que la seva parella de tota la vida l’abandoni. Presta menys atenció a la parella i als fills. Viure amb un jugador és molt dur, i no tothom està disposat a aguantar. Els familiars volen ajudar al jugador per a que no es perjudiqui més perdent el seu treball, tenint problemes amb la justícia, etc. No obstant, estan farts de la situació per la que estan passant.

Vida social: tenen poc temps per les relacions socials. Quan juga no vol saber res dels seus amics, perquè només voldrà estar en els llocs de joc. A més, probablement degui diners als amics. És habitual que aquests i, inclús els veïns i companys de treball li donin l’esquena al jugador, que acaba per estar sol davant la situació. Tot això augmentarà els seus sentiments de tristesa.

Justícia: si el seu joc és molt greu pot ser que arribi a tenir problemes amb la justícia. Recórrer a la falsificació de xecs o a xecs sense fons o no pagar el lloguer de la seva casa estan penats per la llei.

3. EPIDEMIOLOGIA

 -La tasa de prevalència de la ludopatia oscil·la entre el 2% y el 3% de la població adulta.

-L’edat d’inici sol ser en l’adolescència o en adults joves (en homes), i en el cas de les dones, sol ser una mica més tard.

-La freqüència és major entre els homes.

En el joc patològic existeix una freqüent associació amb altres trastorns, com:

-Trastorns afectius (quadres depressius, hipomania, mania, distimia, etc.). -Trastorns d’ansietat -Abús d’alcohol -Abús d’altres substàncies -Inquietut -Inestabilitat -Sentiments de culpa

També, poden experimentar alguns dels símptomes del síndrome d’abstinència: símptomes físics com: tremolor, malsons, obsessions, ansietat, pèrdua de gana, sudoració, inquietut, malestar, nàusees, vòmits, irritabilitat, cansanci, impotència, etc. i símptomes psíquics: alteracions de l’humor, de l’ànim, agitació, insomni, mals de cap, etc.

Jugadors socials: en aquests casos, el joc representa un entreteniment, plaer o sociabilitat. Les pèrdues de diners solen ser acceptables i predeterminades. Son persones que poden decidir deixar de jugar en qualsevol moment.

Jugadors problema: son aquells que juguen en excés, però mantenen un cert control sobre la conducta de joc, no tenen greus problemes.

Jugadors patològics: son aquells que han perdut el control o no tenen habilitats per deixar de jugar. El resultat és un joc descontrolat amb greus conseqüències.

Jugadors professionals: son jugadors que solen viure del joc, és a dir, el joc és una professió, una forma de vida. Solen participar en aquells en els que és important alguna habilitat o fan trampes per poder guanyar. Aquestes persones no aposten deixant-se portar per la passió, sinó que ho fan després de realitzar un càlcul ponderat.

-Superar l’avorriment o tenir relacions socials: a vegades son persones que no tenen molts interessos o aïllats socialment i, el joc pot suplir aquestes funcions.

-Guanyar diners: el joc no és un bon camí per guanyar diners, perquè tot i que a vegades es guanya, els jugadors patològics a la llarga solen perdre.

-Oblidar els problemes: el joc tendeix a augmentar-los.

-Aconseguir nivells alts d’excitació.

-Ser fidels a un hàbit adquirit: la costum pot fer que una persona no abandoni una rutina que li està començant a crear problemes.

En l’avaluació del joc patològic, son moltes les àrees que s’han de tenir en compte per obtenir una valoració precisa de la gravetat del problema. Així, l’avaluació s’entén de forma àmplia, ja que el joc suposa una alteració de l’adaptació familiar, laboral, econòmica i social de la persona, així com es relaciona amb altres trastorns psicopatològics. D’aquesta manera, és imprescindible l’anàlisi conjunt de tots els àmbits, sense limitar-se exclusivament a les conductes de joc.

-Avaluació dels criteris diagnòstics del joc patològic.

-Avaluació dels trastorns psicològics associats al joc patològic: consum d’alcohol i/o substàncies psicoactives, ansietat, depressió, relació de parella, personalitat, etc.

-Avaluacó de les conseqüències en l’àmbit familiar, laboral, social i econòmic, així com les possibles implicaciones legals.

-Avaluació de la motivació i expectatives de canvi que té el jugador quan acut a tractament.

En l’avaluació es poden utilitzar diferents tècniques com:

-Entrevistes (estructurades o semiestructurades)

-Autoinformes

-Autorregistres

-Tècniques d’observació

-Registres psicofisiològics

Entres les diferents tipologies d’intervenció, podem destacar:

-Tècniques de modificació de conducta: tècniques assertives, tècniques reductores de l’ansietat (desensibilització imaginada o entrenament en relaxació), tècniques de control d’estímuls i tècniques d’exposició en viu amb prevenció de resposta.

-Tècniques cognitives: entrenament en resolució de problemes, entrenament en habilitats socials, prevenció de recaigudes.

-Tècniques de grup: grups d’autoajuda o teràpia de grup cognitiu-conductual.

-Programes de tractament multimodal.

-Tractament psicofarmacològic.

Per altre part, cal destacar que una de les prioritats del tractament és la prevenció de recaigudes:

-S’informa sobre el risc de recaigudes com una part de l’evolució natural del trastorn.

-S’ajuda al pacient a identificar situacions d’alt risc que poden afavorir en cada cas la probabilitat de que es produeixi una recaiguda.

-S’ensenyen estratègies que poden posar en marxa quan es troba en situacions de risc i/o problemàtiques.

-S’estimula al pacient per a que realitzi canvis en els seus hàbits i en l’estil de vida.